El matrimoni era un acte privat, en què no intervenia cap autoritat civil ni religiosa. No se
n’acostumava a deixar constància per escrit. Malgrat aquesta falta d’oficialitat, els casaments tenien efectes jurídics. Els fills engendrats eren legítims, prenien el nom del pare,
continuaven la línia successòria i eren els hereus del patrimoni familiar. El matrimoni
només estava reservat als homes lliures. Els esclaus no tenien dret a casar-se. El divorci,
a causa de l’escassa institucionalització del matrimoni, era fàcil i còmode, tant per a l’home com per a la dona.
Les dones estaven sempre sota la tutela d’un home: el pare, el marit o fins i tot un tiet o
un germà. Tot i això, les dones gaudien de certs drets. Per exemple, la dona era igual a
l’home pel que fa a l’herència i posseïa el seu propi dot (diners que li atorgaven la seva
família en el moment que es casava).
Les dones de família rica tenien certa llibertat de moviments, ja que podien anar a banquets amb els seus marits, anaven a comprar per la ciutat, visitaven les seves amigues;
això sí, sempre acompanyades de les seves esclaves i servents.
L’única esfera de l’activitat pública en què les dones romanes podien participar era la
religió. La seva participació a la vida pública era nul·la.
Una dona es considerava adulta als catorze anys, moment a partir del qual tots l’anomenaven senyora i el pare ja la podia oferir en matrimoni.
El matrimoni i la dona
El matrimoni era un acte privat, en què no intervenia cap autoritat civil ni religiosa. No se
n’acostumava a deixar constància per escrit. Malgrat aquesta falta d’oficialitat, els casaments tenien efectes jurídics. Els fills engendrats eren legítims, prenien el nom del pare,
continuaven la línia successòria i eren els hereus del patrimoni familiar. El matrimoni
només estava reservat als homes lliures. Els esclaus no tenien dret a casar-se. El divorci,
a causa de l’escassa institucionalització del matrimoni, era fàcil i còmode, tant per a l’home com per a la dona.
Les dones estaven sempre sota la tutela d’un home: el pare, el marit o fins i tot un tiet o
un germà. Tot i això, les dones gaudien de certs drets. Per exemple, la dona era igual a
l’home pel que fa a l’herència i posseïa el seu propi dot (diners que li atorgaven la seva
família en el moment que es casava).
Les dones de família rica tenien certa llibertat de moviments, ja que podien anar a banquets amb els seus marits, anaven a comprar per la ciutat, visitaven les seves amigues;
això sí, sempre acompanyades de les seves esclaves i servents.
L’única esfera de l’activitat pública en què les dones romanes podien participar era la
religió. La seva participació a la vida pública era nul·la.
Una dona es considerava adulta als catorze anys, moment a partir del qual tots l’anomenaven senyora i el pare ja la podia oferir en matrimoni.